lectura en veu alta

GRUMETS VERDS
cicle superior de primària

IX CERTAMEN NACIONAL INFANTIL I JUVENIL DE LECTURA EN VEU ALTA
CURS 2012-2013

IX CERTAMEN NACIONAL INFANTIL I JUVENIL DE LECTURA EN VEU ALTA
FINAL DE CATALUNYA, 12 de juny de 2013

LECTURA 1
La cova s’havia caldejat i sentir el so de la pluja era gairebé agradable. Pot
semblar absurd, però malgrat que sèiem mig ajaguts a terra, jo, si algú
m’ho hagués demanat, hauria dit que estàvem còmodes. Seia al costat de
l’Oriol, que havia anat encongint-se i havia acabat posant el cap al damunt
de les cames de l’Emma i els peus damunt meu. De tots, l’Oriol era qui feia
més pinta de quedar-se clapat d’un moment a l’altre. I em va semblar
estrany perquè justament ell mai no parava quiet.
—Baules, explica’ns una història! —va exigir-li l’Agus.
—Puja aquí dalt i balla, nano —va respondre-li en Baules mentre aixecava el
dit índex—. He parlat més avui que en tota la setmana!
Potser tenia raó, però jo el vaig burxar una mica per donar-li corda.
—I què va fer, en Caratallada? —vaig preguntar-li.
—Què va fer de què? —va dir travessant-me amb la mirada per demostrarme
que havia entès perfectament el que jo em proposava.
—Quan va tornar de França, vull dir… —vaig aclarir.
—De tant en tant, quan estava segur que ningú no el buscava, baixava de
la muntanya i anava a casa seva o visitava l’Olvell. A les setmanes, però,
van seguir els mesos i els valencians no van ser els únics ni els darrers a
qui va ajudar a arribar a França. I així, a poc a poc, la seva fama es va anar
estenent. Per als guanyadors de la guerra, en Caratallada es va convertir en
un maldecap.

IX CERTAMEN NACIONAL INFANTIL I JUVENIL DE LECTURA EN VEU ALTA
FINAL DE CATALUNYA, 12 de juny de 2013

LECTURA 2
Per a ells era un maqui i, per tant, calia capturar-lo com fos.
—Un mangui? —va al·lucinar en Pere.
—No, un mangui, no! Un maqui! —va saltar en Baules.
—Però a vosaltres a l’escola què us ensenyen? No sabeu qui eren, els
maquis? —es va estranyar l’Andreu.
—Sembleu tontos del cul! —va deixar anar en Baules—. Els maquis,
refugiats a la muntanya, no van abandonar la lluita armada una vegada
Franco va guanyar la guerra. No n’heu sentit a parlar? No heu sentit a
parlar d’en Faceries, d’en Caracremada o d’en Massana?
—Però en Caratallada, era maqui o no? —es va estranyar en Nabil.
—No. Bé, no exactament —va dir l’Andreu—. Ell no lluitava contra ningú,
però tot i així la seva fama va començar a créixer. I, al final, capturar-lo va
passar a ser una prioritat. Semblava que s’hi juguessin el prestigi. Però si
les autoritats tenien en Caratallada per un delinqüent, la major part de gent
de l’Olvell el tenia per un heroi. I ell, en canvi, no es tenia per una cosa ni
per l’altra. Ell hauria volgut estar-se a casa per dedicar-se a la feina del
camp i tenir cura del bestiar.
—I jo també —va dir la Berta.
Jo també què? Tots ens vam mirar la Berta perquè no vam entendre què
havia volgut dir. Ella també què? També volia treballar al camp? També
estava amagada a la muntanya?
—Jo també em quedo! —va afegir amb un somriure.
I com que tots vam continuar mirant-la, la Berta ens va explicar què havia
volgut dir.

IX CERTAMEN NACIONAL INFANTIL I JUVENIL DE LECTURA EN VEU ALTA
FINAL DE CATALUNYA, 12 de juny de 2013

LECTURA 3
Sóc incapaç d’anar a dormir sense fer els deures i, si tenim un control,
sempre estudio. No ho puc evitar. Sempre pateixo. Sí, ja sé que les meves
notes són molt bones i molta gent pensa que això és una sort, però hi ha
moltes coses que no m’agraden de com sóc. Em posa molt nerviosa que a
l’escola em posin d’exemple quan renyen algú. A mi no m’agrada que em
posin d’exemple. A mi m’agradaria arribar un dia a l’escola sense haver fet
els deures i que tant em fes. M’agradaria fer com en Pere, que si no ha fet
els deures i els hi demanen, somriu com dient «m’heu enxampat». També
estaria bé fer com en Jan o l’Oriol, que s’equivoquen de deures i fan els que
no toca.
Fa tres mesos vaig participar en l’Olimpíada de la Ciència representant
l’escola. Vaig quedar la segona i tothom va estar molt content. Em van
donar un diploma, un munt de llibres, un MP3 i què sé jo… Quan em
pensava que ja s’havia acabat tot, els organitzadors de l’Olimpíada van
parlar amb els meus pares per explicar-los que s’havia creat una nova
escola per a alumnes com jo i que seria molt interessant que pensessin a
portar-m’hi i bla, bla, bla…
Segons aquella gent era una gran oportunitat per a mi. I tot era becat, és a
dir, completament gratuït. Però, és clar, tot no podia ser bo. La mala notícia
era que l’escola estava a més de dos-cents quilòmetres de casa i, per tant,
hauria d’estar-m’hi internada.

IX CERTAMEN NACIONAL INFANTIL I JUVENIL DE LECTURA EN VEU ALTA
FINAL DE CATALUNYA, 12 de juny de 2013
LECTURA 4

Els meus pares em van dir que havíem de prendre la decisió entre tots.
Segons ells, era una oportunitat única, però, també deien que no sabien
imaginar-se què farien sense veure’m de dilluns a divendres. I jo tampoc no
sabia què faria sense poder barallar-me cada dia amb els meus germans o
sense veure els meus amics. Mentre rumiàvem què fèiem, ens van trucar
dues o tres vegades per dir-nos que, si no ens decidíem aviat, corríem el
risc de quedar-nos sense plaça a l’escola. Però ni així no hi va haver
manera. Al final, els pares em van dir que pensés què volia fer i que ells
acceptarien la meva decisió. De tot això, ja en fa una setmana i no m’ho he
pogut treure del cap fins avui, quan ens hem perdut. Per primera vegada en
molts dies no he pensant gens ni mica en la nova escola, però quan l’Agus
ha explicat la seva història he tornat a pensar-hi, i després, quan en Nabil
ha explicat la seva, ho he vist del tot clar i he sabut que sóc com en
Caratallada. Sóc de les que es queda. Prefereixo poder tastar els xiclets
d’en Pere o que en Nabil m’expliqui més coses de Xauen. Potser un dia, més
endavant, sí que marxaré a estudiar a fora. Ara em quedo.
Me n’alegrava. Estava segur que tothom se n’alegrava. M’agradava tenir la
Berta a prop. És una sort conèixer gent com ella. Vaig pensar que mai no
havia entès tan bé la Berta i, potser tampoc mai no havia entès tan bé tots
els altres.

IX CERTAMEN NACIONAL INFANTIL I JUVENIL DE LECTURA EN VEU ALTA
FINAL DE CATALUNYA, 12 de juny de 2013
LECTURA 5

Era estrany que allà, a la cova, fets una pilota, mig ajaguts i mig asseguts
davant del foc, sentia que estàvem més a prop els uns dels altres que mai.
Els que eren nerviosos semblaven menys nerviosos i els que eren cridaners
cridaven menys i els que ens moríem de por estàvem relativament
tranquils.
—Ha arribat l’hora de fer un altre mos! —va anunciar l’Andreu mentre
col·locava novament els entrepans a prop del foc—. Qui no n’ha menjat de
formatge?
L’Emma i jo vam aixecar la mà alhora.
—Menja-te’l tu! —li vaig dir a l’Emma.
—Ens el partim! —va proposar ella.
L’Andreu li va passar l’entrepà, ella el va queixalar i me’l va donar. Jo
també el vaig queixalar sense aturar-me a pensar en la meva mania de no
compartir ampolles o de no mossegar on han mossegat els altres. En Baules
tenia raó, aquell era el millor entrepà de formatge fos del món. Ella em va
tornar a passar l’entrepà i em va dir que me l’acabés. I, de cop, vaig pensar
en el meu pare. Moltes vegades, per coses de la feina, ha d’anar a sopar o
dinar amb gent. I com que sempre va a restaurants bons, li diem que té
molta barra. Ell sempre diu el mateix: «prefereixo menjar-me la més
repugnant de les hamburgueses amb vosaltres que el millor plat amb
segons qui». Jo sempre havia pensat que ho deia per quedar bé, però, tot
d’una, el vaig entendre perfectament. Jo no hauria sabut trobar res millor
per menjar que l’entrepà que compartia amb l’Emma.


Un altre vídeo molt bonic

Vídeo interessant